Carme Riera s'estrena en novel·la negra

Els qui coneguin l’obra de Carme Riera sabran que s’atreveix amb tot. Aquest cop sorprèn a tots els seus lectors acostant-se a un gènere que fins ara li era desconegut: la novel·la negra. L’escriptora, actualment professora de la UAB, s’ha inspirat en el mateix campus i un fet que hi passà al 2007 com a fil conductor de la seva nova obra. Aquest any va desaparèixer al campus de Bellaterra un estudiant francès que estava realitzant un programa d’Erasmus i del qual mai més s’ha esbrinat res.

‘Natura quasi morta’ és l’explicació ficcional d’una desaparició també al campus de l’Autònoma, ja que l’autora assegura que en cap moment està escrivint sobre la desaparició real.

Des del primer repertori de contes ‘Te deix, amor, la mar com a penyora’ Carme Riera no ha deixat d’escriure en el seu propi estil, utilitzant la parla col·loquial mallorquina. Els lectors de les seves obres s’han acostumat a llegir en aquest dialecte i aprecien que el mercat bibliogràfic català mantingui aquesta diversitat lingüística en les seves obres.

El detall que Riera escrigui en mallorquí i reivindiqui així el sentiment de llengua pot semblar paradoxal pel fet que és doctora en Filologia Hispànica i exerceix de docent universitària en tal matèria.

Deixant de banda axiò, el que no és pot negar és que es una narradora excel·lent i té un gran bagatge darrere que ho demostra. Premi Prudenci Bertrana de novel·la (1980) amb ‘Una primavera per a Domenico Guarini’, Ramon Llun (1989) per ‘Joc de miralls’, Josep Pla (1994) per ‘Dins el darrer blau’ amb el qual també obtingué el Joan Crexells, Lletra d’Or, el Nacional de narrativa del Misteri de Cultura i l’Elio Vittorini del Departament de Turisme de Siracussa. 

Amb el seu estil personal i directe, els seus personatges tan ben caracteritzats i tan diferents entre ells i el seu original toc lingüístic mallorquí Riera ens presenta la seva nova obra, que sens dubte, haurà de ser una lectura obligada de cara a l’estiu.

I no s'acaba la música en català!

Després de quasi deu anys allunyats dels escenaris, tots els indicis semblen indicar que el popular grup Sopa de Cabra tornarà a estar a la carretera d’aquí ben poc. Qui havia dit que després de Sangtraït, Sau o Sopa de Cabra la música en català havia sofert una davallada? Amb el retorn de Sopa de Cabra i la recent gira de Brams (que va tornar a formar el grup l’any passat), el panorama musical en català tornar a estar a l’avantguarda.

Malgrat la música en català no ha tingut grans grups com els anteriorment esmentats, una colla de formacions s’han donat a conèixer en els últims anys canviant l’estil de la nova cançó en català.

D’aquesta manera trobem que la música d’autor torna a estar de moda. Noms com Cesk Freixas, Pau Alabajos, Jordi Montañez han marcat empremta per demostrar que la cançó protesta encara s’escriu en català. Les reivindicacions per la llengua, la cultura, el patrimoni, el territori no són temes extingits per la fornada de nous cantautors catalans. 

També trobem grups com Sanjosex, Els amics de les arts, Antonia Font i Manel quan han revolucionat el panorama musical del país. En poc més de dos anys aquests tres grups han canviat la concepció que escoltar música en català no queda resignat a les persones que escoltaven rock català en els seus anys de màxima glòria, sinó que han aconseguit que tota una generació de joves que havien crescut sense un referent musical en català hagin pogut agafar el gust per aquesta música. 

La notícia del reagrupament de Sopa de Cabra ha coincidit amb la magnifica notícia de l’estrena del nou disc de Manel que sortirà a la venda el proper 15 de març: 10 milles per veure una bona armadura. Aquest serà el segon disc del grup que després de Els millors professors europeus ha fet un camí rècord en el panorama musical català gràcies a la bona acollida que han tingut entre el públic.

Així podem afirmar que la música en català no s’acaba, que està en el seu moment de màxima esplendor. Cantautors, grups de rock, folk, pop... Tots els estils poden cantar amb accent català.

Uns Goya amb accent català

La passada edició dels Goya ha deixat una llarga llista de notícies als mitjans de comunicació espanyols i catalans. Si d’una banda es criticava la clara victòria de  ‘Pa negre’ al certamen, d’altra banda se l’elogiava. El tractament que ha fet la premsa espanyola de la pel·lícula catalana ha traduït el títol original de l’obra al castellà, malgrat el film va ser presentat en la seva versió original catalana i amb subtítols en castellà. La pregunta que queda latent és: per què s’ha traduït el títol de ‘Pa negre’ mentre a l’altra obra presentada al concurs amb títol no castellà, Buried, no se li ha fet? ‘Pan negro’ ha estat el titular de desenes de diaris, en el millor dels casos, perquè hi ha hagut mitjans que han ignorat la notícia de la gran victòria del film català en portada.

El mitjà que ha fet les crítiques més dures ha estat Intereconomia que atribueix l’èxit de la guardonada a que “la mayor parte de los miembros de la academia son catalanes”. Segons aquests la presència catalana als Goya ha anat augmentant progressivament fins el seu moment culimant aquest any quan s’ha fet notòria i ha donat els majors premis a un film català.

Actualment tenim en cartellera sis pel·lícules (morning glory, the fighter, the green hornet, the tourist, tron: legacy i winter’s bone), cap d’elles amb el títol traduït al castellà; en canvi, el títol original de ‘Pa negre’ sembla que no s’ha pogut mantenir en les cartelleres ni portades de diaris. La polèmica no és antiga i ja va esclatar ara fa uns anys quan el cinema va fer una adaptació cinematogràfica del clàssic català ‘Tirant lo Blanc’, el qual va ser fermament traduït com ‘Tirante el Blanco’ sense tenir en compte la importància que aquesta obra té a Catalunya i ni tant sols el que significa per tots els catalano parlants.

Però no només el camp cinematogràfic s’ha vist afectat per qüestions idiomàtiques, sinó que també l’esportiu ha protagonitzat una escena prou significativa. Els esports, que normalment s’han caracteritzat per mantenir-se més o menys al marge dels afers polítics i lingüístics, aquesta setmana no hi ha estat. Raül Agné, entrenador del Girona de futbol, va abandonar una roda de premsa quan es van queixar perquè contestava una pregunta (que havia estat formulada en català) en aquest mateix idioma. “Si fuera inglés podria hablar en inglés?”, es queixava Agné. I la veritat és que cada setmana hi ha mostres que el català no és una llengua minoritària sinó minoritzada.